L’estrena del documental ‘Milà, resistència a la muntanya’ omple de gom a gom l’Auditori
La nit del dissabte era una nit molt esperada per totes les persones que es van implicar a fons en aquest projecte.
El documental ‘Milà, resistència a la muntanya’, protagonitzat pel veterà excursionista vilafranquí Josep Milà, s’estrenava en el marc del Most Festival amb un Auditori Municipal completament ple i amb les entrades exhaurides de feia hores.
La vetllada es va convertir en un homenatge a Josep Milà i en un reconeixement pel seu amor a la muntanya, també en els moments difícils i de manca de llibertat del franquisme.
Poc abans de l’estrena, el mateix Milà, amb gairebé 96 anys, comentava que ara tot va molt ràpid, també a la muntanya.
El documental ‘Milà, resistència a la muntanya’ és una iniciativa de l’associació esportiva Correm per la Terra i la productora Nebraska Produccions. Un treball que ha vist la llum en bona part gràcies a la col·laboració dels mecenes que hi ha col·laborat a través d’un Verkami.
Des de Nebraska Produccions, Adrià Pujol explica que l’essència del documental és el propi Milà.
Per la seva part, Marc Castejón, de Correm per la terra, insistia en la necessitat de documentar una figura com la de Milà, història viva del muntanyisme i la resistència.
L’estrena va ser conduïda per la periodista Mònica Hernández i va comptar amb les intervencions de representants del Most i del tinent d’alcalde Joan Manel Montfort, qui va agrair el seu esforç a totes les persones que han fet possible el documental. L’acte també va comptar amb la intervenció de Josep Milà, qui va rebre de mans dels impulsors del documental un ram de flors i una placa d’homenatge.
La vetllada també va comptar amb un record per als presidents de les entitats sobiranistes i els consellers empresonats.
Per a mi, també és un record entranyable i vull expressar-me en clau personal i ho faré en passat perquè els meus pares ja no hi són. En Milà i la Paquita van ser els seus millors amics; la meva germana i jo l’admiràvem, “negre” i fibrós com un sherpa, i junts vàrem compartir records meravellosos… Si intento triar alguns d’ells i ordenar-los en el temps em venen a la memòria les excursions per Pasqua a la Font de l’Ametlló i els pilars de tres que fèiem, els concursos de tasta-vins a casa seva el dinar de Sant Ramon durant la Festa Major, l’any que vaig anar a la verema, l’excursió –crec que l’agost de 1961 o 1962- a la Vall Ferrera, on vaig fer el meu únic tres mil, la Pica d’Estats, a més dels Sotllo, Monteixo, Medacorba –aquí cagat- i Lavans, i als llibres de registre dels cims deixàvem missatges patriòtics o revolucionaris, els meus, salutacions a Cuba i la a Xina de Mao. I el més antic de tots, difuminat en meva la memòria infantil i, a la vegada, el més viu, reescrit els milers de vegades que vaig haver d’escoltar, entre els riures de tots els que representaren el seu paper en l’escena, la vegada que amb una escopeta de taps vaig caçar un conill ¡blanc!, fent de gos en Milà, que va saltar sobre l‘animal “ferit” pel meu tret.