Peya s’inspira aquest cop en els espais no normatius, els marges, amb un nou repertori de cançons profundes i compromeses combinades amb passatges instrumentals.
La música de ‘Perifèria’ explora les fronteres del so a través d’un estil pop amb electrònica minimalista i amb una clara aposta pel so de piano de paret amb sordina com una opció estètica que respon també a una opció política: donar espai a allò arraconat, menystingut.