Combinant el discurs i l’espectacle i fent us de les seves dots de narradora va plantejar sobretot un repte, el de fer que tots els que la escoltessin se n’anessin a casa modificats. Un pregó, però, que per als més clàssics no va parlar de la Festa Major.

L’entrada dels administradors va ser també diferent, perquè enlloc d’asseure darrera la pregonera ho van fer a peu de plaça Jaume I. Va començar amb un vídeo que mostrava el moment real en que els administradors li van proposar fer de pregonera i tot seguit a la placeta de davant del Palau Baltà va aparèixer un grup de ballarines, que l’acompanyarien durant tot el pregó i que va començar dansant una haka maorí. Una dansa de guerra, perquè la pregonera va apuntar que en un país on es censura la cultura, està malalt.

De fet el pregó va ser un clam reivindicatiu de la cultura, la llibertat d’expressió i el pensament crític.

També va reivindicar el suport econòmic al món de la cultura, i als espectacles de petit format, posant alguns exemples personals viscuts en ajuntaments del Penedès.

En el transcurs del pregó va recitar un parell de poemes i va narrar un conte. Dels tres, el que va cridar més l’atenció va ser el poema de Dolors Miquel, “Mare nostre”, fent un símil al Pare nostre, amb paraules que poden ofendre a algunes persones i que , de fet, va generar una polèmica a Barcelona. El final va ser una reivindicació del 1 d’octubre. Asseguda en un tamboret, Jordina Biosca, va simular ser víctima d’un interrogatori on fins i tot li van tallar els cabells. Fugint pel passadís central va ser rescatada pel David Miret en un final pletòric en suport als polítics empresonats i als exiliats, alçant els punts embolicats amb mocadors grocs.