El 1982 en Sergi Via, David Boada, l’Eduard Mañé i Faust Giralt "el Tino" tenien entre 15 i 20 anys. Els unia l’afició per escalar, començaven a fer escalada urbana, i compartien un sentiment de catalanitat i estimació pel país. A les quatre de la matinada del 29 d’agost de fa trenta anys van penjar dues estelades com les que veiem a la fotografia a la façana de Santa Maria, una amb estel blanc i fons blau, i l’altra amb l’estel roig i fons groc. Cosides per les seves àvies i mares. La primera vegada les van penjar a la creu. Tenien clar que penjant-les sota els campanarets ningú els les trauria. S’enfilaven a dalt de tot, per aquestes fissures arribant fins a la xemeneia, sense cordes, gairebé sense res. Les penjaven de manera clandestina, sempre a la matinada del 29. Patien per no ser enxampats per alguna patrulla de la Guàrdia Civil. Abans del 1982 en David i l’Eduard ja penjaven l’estelada al monument a Milà i Fontanals, però es trobaven que de seguida els la retiraven. Fins el 1988 van penjar-les als campanarets de Santa Maria, com ocorre avui. Això sí, els darrers temps ja sense necessitat d’escalar d’amagatotis. Els tres se’n fan creus de com han canviat les èpoques. Avui, tres dècades després, la penjada s’anuncia amb cartells, i es concep com un acte públic i popular. Es reivindica obertament la independència. Aleshores tot això era realment impensable.