En el marc de la temporada d’espectacles professionals del teatre municipal, la companyia del Teatre Tantarantana, presenta demà, a les 9 del vespre, a Cal Bolet una de les produccions més exitoses de la passada temporada d’aquesta sala alternativa barcelonina. L’obra ha estat escrita per Marc Rosich, un jove dramaturg que s’està obrint pas amb força en el teatre català. La direcció és de Julio Álvarez i la interpretació va càrrec d’Oriol Guinart, Víctor Álvaro i Jaume Garcia.

El pintor Ocaña va morir el 1983 a la seva Cantillana natal, a Andalusia, a conseqüència de les cremades que es va fer per tot el cos quan unes bengales van calar foc a la disfressa de rei sol que es va posar per a una desfilada que va muntar per a les festes del seu poble. El precedia l’èxit de les seves primeres exposicions, amb el beneplàcit de bona part de la "intel·ligència" barcelonina, així com la notorietat aconseguida pel reportatge de Ventura Pons, que el va portar fins a Cannes. La seva vida desmesurada i teatral va acabar també de manera desmesurada i teatral: immolat, vestit de rei sol.

L’argentí de París Copi, dramaturg, novel·lista, actor i dibuixant de tires còmiques per a la premsa francesa, va morir el 1987 a conseqüència de la sida. Sovint, Copi interpretava els personatges femenins de les seves obres, veritables tour-de-force de transformisme on l’humor més delirant empenyia l’acció dramàtica lluny de tota lògica convencional.

A Copi i a Ocaña, els uneix la mateixa visió canalla i explosiva de la vida i del desig. La seva condició d’éssers diferents en una societat marcadament heterosexual i la lluita constant per fer-se sentir en un món que els anava a la contra van ser la veritable guspira, el veritable combustible de què es va nodrir la seva creació. Aquests punts de contacte són el que van seduir l’autor a reunir tots dos personatges en una mateixa peça. Malgrat que no es van conèixer en vida, va pensar que seria una bona opció reunir-los després de morts, en un més enllà de fàbula. I a més va afegir-hi la figura de Pier Paolo Pasolini com a àrbitre de la situació. Aquest espai de comèdia és una simple excusa, una petita joguina dramàtica sense més pretensions que presentar una altra visió del costat més humà i íntim dels dos artistes, vessant que sovint es va veure eclipsada per una imatge pública massa estereotipada. D’aquesta manera, en aquesta proposta no interessa tant la veracitat de les dades, sovint estilitzades per raons dramàtiques, sinó l’essència de les seves vivències, els seus sentiments.