Són 12.000 anys de presència humana que els arqueòlegs constaten a través de les seves troballes durant 26 anys de campanyes.

La utilització de la cova ha estat molt diversa i ha gaudit d’un ús pràcticament específic en cada moment d’ocupació. A l’inici de l’Holocè, va ser segurament un lloc d’aturada entre les rutes dels darrers grups de caçadors-recol·lectors del Paleolític. Més tard, durant el Neolític antic, va servir com a lloc d’estabulació i magatzem. I, al final del Neolític, la cova va deixar de ser un escenari domèstic per convertir-se en una necròpoli, amb una vuitantena d’individus de totes les edats enterrats allà.

Aquest estiu, un equip d’onze persones, entre la direcció de l’excavació i alumnes de les universitats de Barcelona, Autònoma, Santiago de Compostela i Saragossa, està treballant a l’inici de l’edat dels metalls, al nivell del “campaniforme”, anomenat així perquè tot l’occident europeu feia ceràmiques en forma de campana.

Artur Cebrià és el director de l’excavació.

Fa quinze anys, els arqueòlegs van començar a treballar el paper dels caçadors recol·lectors al final del paleolític i durant el neolític i el seu pas per la cova de la Guineu. D’aquí també va sorgir informació més detallada dels seus costums.

La història de la cova queda dividida en dues etapes, abans de la caiguda d’una gran bloc de pedra i després, quan deixa de ser un espai ample fosc i pla i resulta de més difícil accés, de manera que els seus usos varien. Deixen de ser usos domèstics i es converteixen en puntuals, una situació que continua amb els rituals ctònics dels ibers, relacionats amb la concepció que la cova conduïa al més enllà, o, més endavant, en l’ús de la cova per part dels carboners.

Recentment, la Diputació de Barcelona ha publicat dins de les terceres Monografies del Foix un extens article sobre la Cova de la Guineu que compta amb la participació de l’arqueòleg vilafranquí Josep Mestres, membre de la Secció d’Arqueologia de Vinseum i primer director de l’excavació ara fa 26 anys.

L’excavació és possible gràcies a la generalitat de Catalunya, la Universitat de Barcelona a través del Seminari d’Estudis i Recerques Prehistòriques i l’Ajuntament de Font Rubí.